Sí, si…Al final ho he decidit. Agafaré totes les petxines que trobi i me les emportaré a casa.
No, no…No et preocupis, que no et deixaré sense. Però aquesta és l’única forma que he trobat de tenir-te més a prop.
Vaig dir-li al mar el dia que em vaig enamorar.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
M'encanta el teu post. És un text preciós, Rosi.
ResponEliminaDe petit volia trobar sirenes en el mar, encara que només hi trobés petxines. El mar és tant sumament immens que ens amaga molts secrets....jo ja tinc ganes d'anar un dia a la platja ben d´hora al matí quan no hi ha ningú..i disfrutar del silenci.. i les ones...és genial
No deixis de trobar el temps per seguir escrivint en el teu blog, no ens privis de poder-te llegir!!
Una abraçada,
Quico
Moltes gràcies Quico! Per a tu aquest poema del meu estimat Benedetti:
ResponEliminaEl Silencio del Mar
El silencio del mar
brama un juicio infinito
más concentrado que el de un cántaro
más implacable que dos gotas
ya acerque el horizonte o nos entregue
la muerte azul de las medusas
nuestras sospechan no lo dejan
el mar escucha como un sordo
es insesible como un dios
y sobrevive a los sobrevivientes
nunca sabré qué espero de él
ni que conjuro deja en mis tobillos
pero cuando estos ojos se hartan de baldosas
y esperan entre llanto y las colinas
o en calles que se cierran en más calles
entonces sí me siento náufrago
y sólo el mar puede salvarme.
El vaig trobar dies desprès de la seva mort.
Espero que trobis les teves sirenes.
Una abraçada,
Rosi.